Deute extern

El deute extern són els diners que un Estat deu:

  • A un altre Estat (deute bilateral). Aquestes crèdits poden estar condicionats a la compra de productes, equipaments o serveis al país creditor. En alguns casos, s’han identificat clàusules abusives i imposició de condicions que vulneren la sobirania dels estats.
  • A institucions o organitzacions internacionals (deute multilateral). Entre les entitats més conegudes es troben el FMI (Fons Monetari Internacional) i el BM (Banc Mundial), però també figuren en aquesta categoria els diferents bancs regionals de desenvolupament com són el Banc Interamericà de Desenvolupament, el Banc Africà de Desenvolupament, el Banc Asiàtic de Desenvolupament i el Banc Europeu de Reconstrucció i Foment.
  • A entitats privades (deute privat). Els bancs són els principals creditors però la manca de transparència de les seves dades impedeix saber el veritable abast del deute.

En el cas del FMI, el BM i altres institucions multilaterals, l’accés als préstecs està condicionat, en moltes ocasions, a l’aplicació de mesures de reajustament econòmic i de reforma de mercats laborals i del sistema de salut i educació.

Tot i que el deute extern es relaciona en moltes ocasions als països empobrits, s’ha de recalcar que és un concepte aplicable als estats en general. L’any 2013, i segons dades del Banc Mundial, els 20 països més endeutats eren:

Rànquing dels 20 països més endeutats del món (quantitats en milions de $)

Rànquing País 2n trimestre del 2013
1 Estats Units 15.981.114
2 Regne Unit 9.343.087
3 Alemanya 5.560.691
4 França 5.402.462
5 Luxemburg 3.047.251
6 Japó 2.730.375
7 Itàlia 2.503.968
8 Holanda 2.406.699
9 Espanya 2.240.016
10 Irlanda 2.142.450
11 Suïssa 1.530.390
12 Bèlgica 1.308.064
13 Canadà 1.306.432
14 Austràlia 1.235.542
15 Singapur 1.193.073
16 Hong Kong, Xina 1.067.198
17 Suècia 1.049.501
18 Àustria 799.767
19 Federació Russa 706.147
20 Noruega 698.895

Font: Base de Dades del Deute Extern Trimestral. Banc Mundial

Com es pot observar, els països més endeutats són països que es consideren desenvolupats. Però ¿no havíem sentit que el deute extern era un deute, principalment, de països en vies de desenvolupament econòmic? Efectivament, el deute extern s’identifica majoritàriament amb els països en vies de desenvolupament o països empobrits. Nombroses campanyes internacionals van evidenciar que el deute extern d’aquests països, i especialment el pagament dels interessos generats pel deute, ofegava qualsevol possibilitat de desenvolupament econòmic i social. La impossibilitat del pagament del deute per part dels països empobrits s’explica, entre d’altres causes, per:

  • La quantitat de diners que es deuen de préstecs anteriors (històrics) que els països assumeixen.
  • Els interessos que genera el deute són molt importants; de fet, el problema rau en els interessos que fan inabastable el pagament del deute i que obliguen els estats a demanar més crèdits, propiciant un cercle viciós d’endeutament.
  • La gestió dubtosa del crèdit per part de les elits polítiques i econòmiques de molts països empobrits.
  • La inexistència d’una situació política i econòmica que afavoreixi el desenvolupament industrial o la implantació de projectes inversors amb valor afegit (i no únicament l’espoliació dels recursos naturals).

El deute extern té una sèrie d’etapes:

  • La primera etapa és el préstec. A la dècada dels setanta, l’economia dels Estats Units i Europa passava per un període de recessió (balança comercial negativa, grans despeses nord-americanes per la guerra de Vietnam, crisi del petroli, etc.). Els països perifèrics també vivien moments de crisi a causa de l’increment del cost del petroli, el fre a l’ajuda al desenvolupament rebuda de mans dels països rics i el decreixement de la inversió estrangera. Les taxes d’interès internacionals eren baixes per aquesta situació, i això propiciava un escenari ideal per tal que els països del Sud poguessin sol·licitar préstecs tant a governs com a entitats privades com els bancs, que es van convertir en prestadors importants. A finals de la dècada dels setanta i principis dels anys vuitanta, les taxes d’interès van pujar, i amb elles es van incrementar els deutes.
  • La dècada dels vuitanta és coneguda com la “dècada perduda” perquè no s’adverteix la gravetat de la situació del deute extern dels països del Sud. El problema del deute extern radica en que els països deutors es veuen obligats a sol·licitar altres préstecs per poder saldar el deute que creix pels interessos generats pel préstec inicial. Prop del 50% dels pagaments anuals dels països endeutats es destina a pagar els interessos. Els crítics d’aquesta situació argumenten que el deute extern és un deute il·legal, immoral i impagable, i que els països prestadors han espoliat els països empobrits endeutats, i això implica que els països prestadors també han adquirit una sèrie de deutes:
    • Deute ecològic: per l’explotació dels recursos naturals mundials (sobretot de països perifèrics) i la utilització arbitrària dels mateixos.
    • Deute social: per l’explotació laboral de la mà d’obra dels països pobres.
    • Deute històric: per l’espoliació que els països del centre van fer de les colònies.
    • Deute il·legítim: perquè pot entendre’s com una eina de domini cap als països endeutats.
  • A la dècada dels noranta, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional posen en marxa un programa dirigit als Països Pobres Altament Endeutats (PPAE) que consisteix en la demanda per part dels organismes citats de que el país endeutat apliqui certes mesures politicoeconòmiques neoliberals en un període de temps determinat al final del qual pot sol·licitar la reducció del seu deute.

En resum, el deute es qüestionable des del vessant econòmic i ètic. I, especialment greu és el pagament dels interessos desorbitats generats pels préstecs, que condicionen negativament el desenvolupament dels països endeutats, ja que gran part dels beneficis econòmics procedents dels préstecs es destinen al seu pagament. L’accés a préstecs per pagar els interessos del deute surt molt car als països pobres endeutats ja que han d’assumir el que es coneixen com a mesures d’ajust, per les quals els països endeutats veuen reduïts els pressupostos destinats a serveis socials, educació, salut, alimentació, etc., i s’incrementen, per tant, els nivells de pobresa i desigualtat.

Etiquetes:

Una iniciativa de:

 

 

Powered by Warp Theme Framework