Violència
Ús de la força o del poder per causar dany o dominar una persona o un grup actuant contra la seva voluntat o interessos.
«(…) l’actitud o el comportament que constitueix una violació o una privació a l’ésser humà d’una cosa que li és essencial com a persona (integritat física, psíquica o moral, drets, llibertats…)».
Seminario de Educación para la Paz-APDH, 1994.
Inclou totes les accions o omissions que perjudiquen la capacitat de l’ésser humà de desenvolupar-se.
També inclou tot allò que perjudica la realització de les necessitats humanes bàsiques (fisiològiques, de seguretat, socials, d’autoestima i d’autorealització).
Violència directa
És «l’ús intencional de la força o el poder físic, de fet o com a amenaça, contra un mateix, una altra persona o un grup o comunitat, que causi o tingui moltes probabilitats de causar lesions, mort, danys psicològics, trastorns del desenvolupament o privacions». Pot ser física o psíquica, autoinfligida, interpersonal o col·lectiva.
Segons José Sanmartín, la violència és una conducta deliberada que posa l’agressivitat al servei d’idees i creences, que tenen en comú la voluntat de dominar l’altre.
Fernando Savater afegeix la violència expressiva, «la del fanático que asesina para demostrar la grandeza y la sinceridad de su fe». Es tractaria d’una violència desinteressada en cert sentit i més centrada en les motivacions «internes» de l’agent que en objectius «externs».
Violència estructural
És la violència generada per les estructures, els sistemes d’organització social (social, educatiu, polític, econòmic…). Per exemple, les migracions humanes forçades per la impossibilitat de disposar d’unes condicions de vida dignes, l’explotació laboral, etc.
Violència simbòlica
Es tracta de totes les representacions mentals de la realitat (les paraules, els conceptes, els valors subjacents…) que fan possible la violència (racisme, sexisme, homofòbia…). Quan són generalitzades es parla de violència cultural o cultura de violència.
Violència institucional
«Conjunt de situacions en què les institucions públiques, en comptes de protegir els ciutadans, tal com s’estableix en un estat de dret, actuen de manera que vulneren els drets de les persones per mitjà de l’exercici de la força física o psicològica fora dels supòsits establerts per la legislació. Aquest terme fa referència als casos en què es genera un dany a una persona o a un grup de persones en una situació no emparada per la legalitat. La vulneració ha d’haver estat comesa o permesa per part de funcionaris públics, de cossos o forces de seguretat, de funcionaris penitenciaris o d’agents de la seguretat privada en funcions de seguretat en espais públics o col·lectius en què s’ha dut a terme una delegació de les funcions de seguretat que són competència de l’estat. La violència institucional implica una afectació a la integritat física i/o psíquica» (Irídia, 2017, p.4).
Tipus de violència institucional són, per exemple, «maltractaments i tortura a persones privades de la llibertat; revictimització; morts de persones que es trobaven en custòdia de l’Estat; discriminació a persones que pertanyen a la comunitat lèsbica, gai, bisexual, transsexual, transgènere, transvestista i intersexual (LGBTTTI); ús desproporcionat de la força; violència obstètrica; assetjament i fustigació laboral; violència sexual i feminicidi» (Comissió de Drets Humans del Districte Federal, 2018, p. 78).
